Berto

Albert_voluntarios

La Fundación Ibo em va demanar que dediqués unes línies a la meva experiència com a voluntari a l’Illa d’Ibo (Cabo Delgado, Moçambic), amb l’objectiu de publicar-les al seu web. Havent-hi estat tan poc temps com és un mes, poca cosa podia explicar sobre tot allò que vaig deixar a la població local. Sí que puc parlar, en canvi, de tot allò que m’he emportat i que ben segur que m’acompanyarà durant molt de temps. Continuar leyendo “Berto”

Anuncios

Desperta’ls lentament

shutterstock_4931587

No som un país de te, preferim la immediatesa d’una tassa de cafè. Sense arribar al perfeccionisme histriònic del nostre cosí italià, a nosaltres també ens agrada el cafè curt i intens perquè ens desperti. Però aquest despertar que busquem és un despertar només de la ment. Com si no fóssim ja prou esclaus de la nostra ment dictatorial, encara li donem més teca. N’hi ha que diuen que sense un cafè no són persona ni són res. Jo penso, però, que se subestimen una mica.

Continuar leyendo “Desperta’ls lentament”

El monestir en una ametlla

a-single-almond2

Nues d’elements decoratius, com les parets de l’edifici on ens trobàvem. Així eren les paraules de fra Marc Vallès Rovira, monjo benedictí, que ens va guiar a través de mil anys d’història pel seu hàbitat natural: el monestir de Santa Maria de Poblet. Va ser un viatge en el temps, però, alhora, no vàrem desconnectar ni per un instant del moment present, i vàrem tocar  sempre de peus a terra.

Segons el monjo, el llibre més important del món no és la Bíblia, sinó la vida. De la mateixa manera, el monestir més important no és de pedra. El monestir més important sóc jo, ets tu, és ell o ella; és l’ésser, és el fet d’existir. Un llibre són pàgines, pura cel·lulosa, una cosa efímera, que tard o d’hora es descompondrà. Un edifici, per imponent que sigui, és un conjunt de pedres, només matèria.

Continuar leyendo “El monestir en una ametlla”

Dona, catalana, comunista… i moltes coses més!

Carme Martí relata a la novel·la Un cel de plom la vida de Neus Català Pallejà, diplomada en infermeria, membre del PSUC durant la Guerra Civil, col·laboradora activa amb la Resistència Francesa i última supervivent catalana de l’holocaust nazi. Una història de 100 anys, que comença el 1915 als Guiamets, el Priorat i que volta erràticament per Europa, fent front a una o altra amenaça, fins ben bé l’inici de la democràcia a Espanya. En aquest interval d’un segle, ho veu i ho viu gairebé tot, i sobreviu. Continuar leyendo “Dona, catalana, comunista… i moltes coses més!”

El diccionari de María Moliner

EL DICCIONARIO de Manuel Calzada Pérez. Dirigida per José Carlos Plaza. Interpretació: Vicky Peña, Helio Pedregal i Lander Iglesias. Al Teatre Romea de Barcelona.

Dona, republicana, llicenciada i manifestament escèptica d’una institució tan sagrada com la Real Academia Española. Tenia tots els números per ser víctima d’un règim ranci, masclista i antiintel·lectual com el franquista, i en va ser. Però hi ha gent que creix davant l’adversitat i María Moliner, entre negatives i resistències, va esculpir una gran obra tota sola: el Diccionario del uso del español.

La lexicògrafa aragonesa tenia dos grans enemics que la volien sentenciar al silenci i a l’oblit: Franco i, al final de la seva vida, l’arteriosclerosi cerebral. Però amb la seva rebel·lia silenciosa i perseverant va treballar per fer democràtic el coneixement i posar-hi un ordre dins del caos. Perquè entendre el significat de les paraules és entendre les idees i, d’aquesta manera, poder passar de la idea a l’expressió. El seu únic desig era fer un diccionari rigorós i que no discriminés ningú per motiu de gènere o d’ideologia; és a dir, un diccionari per a tothom. En aquest sentit, es proposava esmenar l’arrogància autoritària, subjectiva i unidireccional de la RAE, que, en aquell moment, significava estar en contra d’un sistema interessat a privar els espanyols de qualsevol indici de pensament propi. Continuar leyendo “El diccionari de María Moliner”

Fem el pallasso una estona i oblidem-nos dels nostres problemes! :o)

Paul Kuczynski
Paul Kuczynski

Vaig trigar uns quants anys a decidir-me, però quan vaig veure que el Centre Civíc Golferichs organitzava un curset de quatre sessions d’introducció al clown vaig veure-ho clar de seguida: m’arriscaria a fer pallassades, no sense una mica de por, també ho he de dir. A banda de riure i jugar una bona estona, vaig aprendre moltes coses en poc temps. Continuar leyendo “Fem el pallasso una estona i oblidem-nos dels nostres problemes! :o)”

Evol, el Dr. Frankenstein de la pedra

Per algun motiu, l’obra d l’alemany Evol m’és estranyament familiar. Potser per haver-me passat tota una vida contemplant com un badoc la fisonomia de moltes façanes de la meva ciutat i de moltes altres en què m’hi he deixat caure fins ara. Tots els edificis oculten una infinitat de secrets a cada cèl·lula dels seu cossos de ciment i maó. Però a nosaltres, espectadors, només se’ns permet veure’n la cara externa: una pell guarnida amb volutes, mènsules i cornisses, o maquillada amb colors sovint d’impossible combinació. Quedar-se embadalit davant d’una façana és com romandre a les portes d’una obra de teatre a la qual tens l’accés vetat. I segons com, és millor no entrar-hi. D’aquesta manera, obligues la teva imaginació a treballar.

Continuar leyendo “Evol, el Dr. Frankenstein de la pedra”