Per algun motiu, l’obra d l’alemany Evol m’és estranyament familiar. Potser per haver-me passat tota una vida contemplant com un badoc la fisonomia de moltes façanes de la meva ciutat i de moltes altres en què m’hi he deixat caure fins ara. Tots els edificis oculten una infinitat de secrets a cada cèl·lula dels seu cossos de ciment i maó. Però a nosaltres, espectadors, només se’ns permet veure’n la cara externa: una pell guarnida amb volutes, mènsules i cornisses, o maquillada amb colors sovint d’impossible combinació. Quedar-se embadalit davant d’una façana és com romandre a les portes d’una obra de teatre a la qual tens l’accés vetat. I segons com, és millor no entrar-hi. D’aquesta manera, obligues la teva imaginació a treballar.
El vell Poblenou
Aquest graffiti és un mirall de les coses que no es poden veure, i les coses que no es poden veure, segons el Petit Príncep, són les més importants.
Les dues indígenes americanes del graffiti planten cara a tot un exèrcit de torres de vidre i ferro que coronen, obtuses, una fortalesa anomenada 22@: el bastió de l’individualisme, el districte que es va presentar com un futur que ja és present, l’indret on les tecnologies de la informació i la comunicació hi han fet arrels i ja donen fruits.
Enrere queden els anys d’expansió industrial que va empènyer persones d’arreu de la Península a fundar les seves llars modestes i, amb elles, el Poblenou, aquell barri obrer i robust, humil i orgullós, territori d’un proletariat que subsistia gràcies a una feina extenuant, però, a fi de comptes, una feina.
Joseph Beuys: La sanació de la societat a través de l’art
Adintrar-se a l’univers creatiu de Joseph Beuys és com iniciar-te en un idioma nou. Al principi et balla el cap i tens la temptació de tancar el llibre de gramàtica per no obrir-lo mai més. Però les coses més complicades (aparentment) són, a fi de comptes, les més gratificants.
Beuys va crear un llenguatge que, un cop comences a entendre, veus que destil·la passió per la vida i un respecte per la natura inèdit en el seu moment i que ja voldrien molts activistes dels nostres dies.
Diuen que quan vius una experiència que per poc no et porta a l’altre barri desenvolupes un amor per la vida que t’acompanya per sempre més. Doncs Beuys explica que, de jove, va patir un accident aeri a Crimea (Ucraïna) i que hauria mort congelat a la neu si no hagués estat rescatat per uns nòmades tàrtars. Per evitar la congelació, li van untar tot el cos amb greix, per després cobrir-lo amb tela de feltre. Segons argumenta el mateix artista, rebre aquesta cura el va ajudar a mantenir la temperatura del cos i, així, va poder sobreviure.
En acabar la segona guerra mundial, i després d’aquesta vivència tan extrema (hi ha el dubte de si va passar realment o si s’ho va inventar) Beuys va decidir no acabar els estudis de medicina i va entrar a l’acadèmia de Belles Arts de Düsselforf per aprendre escultura. La resta de la seva vida la va dedicar a allò que més li agradava: l’art, la natura, l’ensenyament, la política i la sociologia.
Continuar leyendo «Joseph Beuys: La sanació de la societat a través de l’art»
El tentacle de neó roig
Seient 27E d’un vol a Barcelona. A la foscor de les parpelles abaixades, s’estampa en negatiu la imatge a vista d’ocell de l’entramat de carrers i canals d’Amsterdam a la qual vas decidir fer cap no saps ben bé perquè. Un neguit et pressiona la caixa de les costelles suaument, però també constantment. No fuges d’aquesta sensació, no intentes enganxar-hi al damunt cap paper de paret de color llampant, sinó que l’explores detingudament.
Amsterdam t’estressa, no hi ha cap dubte. Hi sonen tants cants de sirena que no saps cap a on mirar. No has començat a seguir-ne un, que un altre de més deliciós et fa virar cap a un lloc diferent. Amsterdam no és una ciutat, és un aràcnid infal·lible que porta segles estudiant la composició de cada moviment que fas.
Pel·lis de la ment
Feia temps que els pensaments no em despertaven a mitja nit. Aquest cop, però, les autopistes de la ment anaven ben plenes d’idees, no totes positives, i feien tant de soroll que no podia dormir. Sense tenir cap gran preocupació en especial a la qual atribuir aquest insomni passatger, he conclòs que es tractava d’un pensament abstracte encallat a l’insonscient, que retenia el flux de la son. Quan em passa una cosa semblant, utilitzo algun dels recursos apresos en els cursos de meditació que he fet i m’he disposat a observar les sensacions del cos atentament.
La corrent de pensaments, però, era tan forta que m’ha arrossegat durant uns instants i he respirat de prop el baf d’aquella por a conceptes tan punyents com el pas del temps, a no estar seguint el meu propi camí, a arribar un dia a ser vell i no haver après l’art de viure… Tot plegat, ha estat una cascada de pensaments que cauen, feixucs, i provoquen una explosió immensa de gotetes d’aigua que romanen durant un temps sospeses a l’aire i enterboleixen la visibilitat.
Barcelona!
He escoltat tants cops com tothom la cançó «Barcelona» i m’encanta continuar sentint la pell de gallina cada cop que la torno a escoltar. I és que ho té tot: una bona partitura, les veus irrepetibles de Mercury i Caballé, innovació, singularitat, encís, emoció… Gràcies a tot això, i a un ingredient més, aquesta obra ha esdevingut l’himne d’una època. Continuar leyendo «Barcelona!»
Borgen, llums i ombres del govern danès
Ahir em vaig pulir la tercera i darrera temporada de la sèrie danesa Borgen (govern, en danès) i he de dir que em va saber greu que no hi hagués una quarta. Sempre he criticat que moltes sèries americanes caiguin en el cercle viciós del mercat i s’allarguin fins arribar a marejar l’espectador amb cops de volant inexplicables, trames de final previsible i personatges que no calia haver-se inventat. Però en el cas de “Borgen”, una quarta temporada no hauria molestat gens, sempre que els guionistes continuéssin treballant amb el mateix rigor, coherència i compromís amb què ho han fet sempre, cosa que dubto que farien.
Continuar leyendo «Borgen, llums i ombres del govern danès»
El testimoni universal d’una mare
EL TESTAMENTO DE MARÍA. Text: Colm Tóibín. Direcció: Agustí Villaronga. Interpretació: Blanca Portillo. Teatre Lliure. Del 5 al 22 de març de 2015. Font imatge: Teatre Lliure.
Tal com deia Chavela Vargas, Maria és un nom universal de dona, tan universal com les emocions que transmetia Blanca Portillo ahir al Teatre Lliure. Diuen que la pèrdua d’un fill és la pitjor cosa que et pot passar. No estem preparats per assimilar un cop tan fort de la vida, perquè, cronològicament, primer hauria d’anar la mort dels progenitors i després la dels fills. Tot i així, moltes mares perden els seus fills des que existeix consciència de vida. I quan la mort és causada per un motiu tan intantigle com un ideal, una mare no ho pot arribar aentendre mai. No hi ha ideal que justifiqui la mort d’una persona quan no li toca. L’altre dia vaig sentir algú que deia que mai no moriria per una convicció, perquè podria estar equivocat. Amb aquesta frase al cap surto de la sala Fabià Puigserver, després d’uns aplaudiments convençuts i entusiastes, com feia molt de temps que no sentia. Continuar leyendo «El testimoni universal d’una mare»
Duel «a muehte» entre pallassos
Rhum al Teatre Lliure de Gràcia fins al 4 de gener de 2015. Imatge: Teatre Lliure
Un cop més, la parafernàlia d’uns pallassos poca-soltes em deixa sense paraules, amb els ulls humits d’emoció i de riure, just quan més ho necessitava.
Si vaig anar a parar al Lliure abans d’ahir va ser per pura casualitat. O no! Si vaig topar amb aquest espectacle, no va poder ser perquè el meu estat d’ànim ho demanés a crits. O sí!
Sigui com sigui, des de la fila 3, seient 10 del Lliure de Gràcia, vaig tornar a connectar amb el meu nen interior gràcies a l’espectacle Rhum, un projecte iniciat per Joan Montanyés ‘Monti’, no finalitzat per culpa d’un enemic que no s’està de bromes: el càncer.
Per sort, el seu esperit continua viu gràcies al treball impecable de Martí Torres Mayneris, Jordi Martínez, Guillem Albà, Joan Arqué, Roger Julià, Pep Pascual i tot un seguit de professionals del món del circ al nostre país, gràcies als quals podem veure, fins al 4 de gener de 2015, aquesta meravella plena de color, de disbarats tendres i irresistibles, però sobretot plena d’amor a la vida. Un homenatge a Monti, a Rhum i a tots els pallassos que ens han sabut arrencar una riota en el moment més apropiat.
Ei, companys!
La nit just abans dels boscos, dirigida per Roberto Romei i interpretada per Òscar Muñoz. Text de Bernard-Marie Koltès. Es programa al Círcol Maldà fins al 9 de novembre de 2014. Imatge: Club TR3SC.
La setmana passada, a classe d’alemany, vàrem aprendre què és un aussteiger. Es pot traduir com algú que ha dit «pareu el món, que baixo». El professor es referia a aquella gent que, voluntàriament, abandona el sistema i decideix viure en comunitats o bé viatjant per tot el món, vivint de la caritat d’altres persones o d’artesanies que confeccionen amb materials trobats pel carrer. El que a la nostra llengua en diem rodamón.
Però hi ha una altra classe d’aussteigern, aquells a qui la societat expulsa i amaga en un racó fosc i solitari perquè no molestin ningú. És el cas del protagonista de La nit just abans dels boscos. Algú que fa sentir la seva veu durant una hora i mitja, de manera incansable, vehement, violenta, desesperançada, tendra, fràgil i, finalment, amorosa.
Tender Calm 