Seient 27E d’un vol a Barcelona. A la foscor de les parpelles abaixades, s’estampa en negatiu la imatge a vista d’ocell de l’entramat de carrers i canals d’Amsterdam a la qual vas decidir fer cap no saps ben bé perquè. Un neguit et pressiona la caixa de les costelles suaument, però també constantment. No fuges d’aquesta sensació, no intentes enganxar-hi al damunt cap paper de paret de color llampant, sinó que l’explores detingudament.
Amsterdam t’estressa, no hi ha cap dubte. Hi sonen tants cants de sirena que no saps cap a on mirar. No has començat a seguir-ne un, que un altre de més deliciós et fa virar cap a un lloc diferent. Amsterdam no és una ciutat, és un aràcnid infal·lible que porta segles estudiant la composició de cada moviment que fas.
Tender Calm 