Joseph Beuys: La sanació de la societat a través de l’art

Performance: “Com explicar els quadres a una llebre morta” de Joseph Beuys. Font: El Boomeran(g)

Adintrar-se a l’univers creatiu de Joseph Beuys és com iniciar-te en un idioma nou. Al principi et balla el cap i tens la temptació de tancar el llibre de gramàtica per no obrir-lo mai més. Però les coses més complicades (aparentment) són, a fi de comptes, les més gratificants.

Beuys va crear un llenguatge que, un cop comences a entendre, veus que destil·la passió per la vida i un respecte per la natura inèdit en el seu moment i que ja voldrien molts activistes dels nostres dies.

Diuen que quan vius una experiència que per poc no et porta a l’altre barri desenvolupes un amor per la vida que t’acompanya per sempre més. Doncs Beuys explica que, de jove, va patir un accident aeri a Crimea (Ucraïna) i que hauria mort congelat a la neu si no hagués estat rescatat per uns nòmades tàrtars. Per evitar la congelació, li van untar tot el cos amb greix, per després cobrir-lo amb tela de feltre. Segons argumenta el mateix artista, rebre aquesta cura el va ajudar a mantenir la temperatura del cos i, així, va poder sobreviure.

En acabar la segona guerra mundial, i després d’aquesta vivència tan extrema (hi ha el dubte de si va passar realment o si s’ho va inventar) Beuys va decidir no acabar els estudis de medicina i va entrar a l’acadèmia de Belles Arts de Düsselforf per aprendre escultura. La resta de la seva vida la va dedicar a allò que més li agradava: l’art, la natura, l’ensenyament, la política i la sociologia.

Es nota, se sent, Chaplin és present!

RAOUL, de James Thiérrée al TNC del 3 al 6 de novembre de 2011.

Dues hores de genialitat és el regal que James Thiérrée va fer ahir al públic del Teatre Nacional de Catalunya. Raoul és un espectacle difícil de catalogar però fàcil de gaudir per totes les generacions presents a les grades. Ningú no es va lliurar de l’emoció ni de la riota més sincera i potser sorollosa sentida darrerament als escenaris catalans. Des dels infants de preescolar fins a les persones majors, moltes de les quals segurament van entretenir-se de petits als cinemes de barri amb les reposicions dels films de Charlot.

I és que d’alguna manera, encara que només fos per l’herència artística que Thiérrée porta als gens, el gran mestre del cinema còmic mut era present, tot inspirant i beneint el seu nét a cada moviment, gest o acrobàcia que fes. Com a Charlie Chaplin, a l’artista suís no li manca enginy per parlar sense fer ús de les cordes vocals. Tant és així que, tot i trobar-me en una de les darreres files del teatre, vaig connectar plenament amb la poesia del seu discurs gestual. I com jo, crec que tothom, perquè el seu és un llenguatge universal.