El testimoni universal d’una mare

EL TESTAMENTO DE MARÍA. Text: Colm Tóibín. Direcció: Agustí Villaronga. Interpretació: Blanca Portillo. Teatre Lliure. Del 5 al 22 de març de 2015. Font imatge: Teatre Lliure.

Tal com deia Chavela Vargas, Maria és un nom universal de dona, tan universal com les emocions que transmetia Blanca Portillo ahir al Teatre Lliure. Diuen que la pèrdua d’un fill és la pitjor cosa que et pot passar. No estem preparats per assimilar un cop tan fort de la vida, perquè, cronològicament, primer hauria d’anar la mort dels progenitors i després la dels fills. Tot i així, moltes mares perden els seus fills des que existeix consciència de vida. I quan la mort és causada per un motiu tan intantigle com un ideal, una mare no ho pot arribar aentendre mai. No hi ha ideal que justifiqui la mort d’una persona quan no li toca. L’altre dia vaig sentir algú que deia que mai no moriria per una convicció, perquè podria estar equivocat. Amb aquesta frase al cap surto de la sala Fabià Puigserver, després d’uns aplaudiments convençuts i entusiastes, com feia molt de temps que no sentia.

Duel «a muehte» entre pallassos

Rhum al Teatre Lliure de Gràcia fins al 4 de gener de 2015. Imatge: Teatre Lliure

Un cop més, la parafernàlia d’uns pallassos poca-soltes em deixa sense paraules, amb els ulls humits d’emoció i de riure, just quan més ho necessitava.

Si vaig anar a parar al Lliure abans d’ahir va ser per pura casualitat. O no! Si vaig topar amb aquest espectacle, no va poder ser perquè el meu estat d’ànim ho demanés a crits. O sí!

Sigui com sigui, des de la fila 3, seient 10 del Lliure de Gràcia, vaig tornar a connectar amb el meu nen interior gràcies a l’espectacle Rhum, un projecte iniciat per Joan Montanyés ‘Monti’, no finalitzat per culpa d’un enemic que no s’està de bromes: el càncer.

Per sort, el seu esperit continua viu gràcies al treball impecable de Martí Torres Mayneris, Jordi Martínez, Guillem Albà, Joan Arqué, Roger Julià, Pep Pascual i tot un seguit de professionals del món del circ al nostre país, gràcies als quals podem veure, fins al 4 de gener de 2015, aquesta meravella plena de color, de disbarats tendres i irresistibles, però sobretot plena d’amor a la vida. Un homenatge a Monti, a Rhum i a tots els pallassos que ens han sabut arrencar una riota en el moment més apropiat.

Ei, companys!

La nit just abans dels boscos, dirigida per Roberto Romei i interpretada per Òscar Muñoz. Text de Bernard-Marie Koltès. Es programa al Círcol Maldà fins al 9 de novembre de 2014. Imatge: Club TR3SC.

La setmana passada, a classe d’alemany, vàrem aprendre què és un aussteiger. Es pot traduir com algú que ha dit «pareu el món, que baixo». El professor es referia a aquella gent que, voluntàriament, abandona el sistema i decideix viure en comunitats o bé viatjant per tot el món, vivint de la caritat d’altres persones o d’artesanies que confeccionen amb materials trobats pel carrer. El que a la nostra llengua en diem rodamón.

Però hi ha una altra classe d’aussteigern, aquells a qui la societat expulsa i amaga en un racó fosc i solitari perquè no molestin ningú. És el cas del protagonista de La nit just abans dels boscos. Algú que fa sentir la seva veu durant una hora i mitja, de manera incansable, vehement, violenta, desesperançada, tendra, fràgil i, finalment, amorosa.

Es nota, se sent, Chaplin és present!

RAOUL, de James Thiérrée al TNC del 3 al 6 de novembre de 2011.

Dues hores de genialitat és el regal que James Thiérrée va fer ahir al públic del Teatre Nacional de Catalunya. Raoul és un espectacle difícil de catalogar però fàcil de gaudir per totes les generacions presents a les grades. Ningú no es va lliurar de l’emoció ni de la riota més sincera i potser sorollosa sentida darrerament als escenaris catalans. Des dels infants de preescolar fins a les persones majors, moltes de les quals segurament van entretenir-se de petits als cinemes de barri amb les reposicions dels films de Charlot.

I és que d’alguna manera, encara que només fos per l’herència artística que Thiérrée porta als gens, el gran mestre del cinema còmic mut era present, tot inspirant i beneint el seu nét a cada moviment, gest o acrobàcia que fes. Com a Charlie Chaplin, a l’artista suís no li manca enginy per parlar sense fer ús de les cordes vocals. Tant és així que, tot i trobar-me en una de les darreres files del teatre, vaig connectar plenament amb la poesia del seu discurs gestual. I com jo, crec que tothom, perquè el seu és un llenguatge universal.